La il·luminació es decideix gairebé sempre al final, quan el pressupost ja està ajustat i els mobles triats. I és el primer que es nota en entrar. És la partida d'una reforma de cuina que més rendiment dóna per cada euro invertit i, alhora, la que més vegades es despatxa amb un plafó al mig del sostre i poca cosa més.
El resultat d'aquesta drecera el coneix tothom: et fas ombra a tu mateix quan talles, l'encimera sembla bruta encara que estigui impecable, i la llum queda tan plana que a ningú li ve de gust quedar-s'hi. Res d'això s'arregla apujant watts. S'arregla afegint capes.
Les quatre capes de llum
Els projectes d'il·luminació ben resolts parteixen d'una idea senzilla: una cuina no necessita un llum, en necessita quatre. Cadascuna fa una feina diferent i —això és l'important— cadascuna ha de poder encendre's per separat. És la diferència entre un interruptor i un projecte.
1. Llum general: la base, no la protagonista
És la que permet moure's, obrir un armari i veure el conjunt. N'hi ha prou amb encastats de perfil baix o un carril discret. El seu error clàssic és voler que ho resolgui tot: si la llum general és l'única que hi ha, qualsevol persona dreta davant l'encimera es converteix en una pantalla que projecta ombra just sobre la fusta de tallar.
2. Llum de treball: on realment es cuina
És la capa que més s'agraeix cada dia i la més barata d'incorporar si es preveu abans d'enrajolar. Una línia contínua de LED sota el moble alt il·lumina l'encimera de front, sense ombres i sense enlluernar, perquè el mateix mòdul amaga la font. La clau és que sigui contínua: els punts aïllats deixen zones fosques entremig i creen un efecte de dents de serra sobre el frontal.
Quan no hi ha mobles alts —cada cop més habitual en cuines obertes—, l'alternativa és un perfil integrat en un prestatge, en el mateix frontal o en una biga tècnica suspesa sobre la zona de treball.
3. Llum d'ambient: la que s'encén quan ja no es cuina
És la capa que converteix la cuina en un lloc on ve de gust quedar-s'hi després de sopar. Tires regulables als sòcols, sota l'illa o darrere un panell, sempre amb regulador. Sense dimmer no hi ha llum d'ambient: hi ha llum general al 100 % o res.
4. Llum d'accent: la que dóna caràcter
Vitrines, prestatges, ampolleres, nínxols. No il·lumina per treballar, il·lumina per mirar. És la capa més prescindible sobre el paper i la que més canvia la fotografia final del projecte.
L'illa, on més es falla
L'illa concentra els dos errors més freqüents, i tots dos són d'alçada. Penjar els llums massa baixos converteix la conversa en un joc d'esquivar pantalles; penjar-los massa amunt els deixa pintats al sostre, sense il·luminar res.
Les referències que fan servir els estudis d'il·luminació coincideixen força: entre 70 i 85 cm des de l'encimera fins a la part baixa del llum, i mai per sota de 65 cm, perquè a aquesta alçada enlluerna qui seu al davant. A més, convé deixar uns 30 cm lliures respecte a la vora de l'illa, perquè ningú s'aixequi contra un llum.
Una biga lluminosa suspesa resol el mateix problema amb un altre llenguatge: reparteix una línia contínua al llarg de tota l'illa en lloc de tres focus puntuals, i de passada ordena visualment l'espai en cuines de sostre alt.
Kelvin i IRC: els dos números que gairebé ningú mira
Aquí és on es decideix si la cuina es veu bé o es veu estranya, i surt de franc: és qüestió de triar bé, no de gastar més.
La temperatura de color (en graus Kelvin) marca el caràcter de la llum. La recomanació que es repeteix al sector és llum neutra a la zona de treball, al voltant dels 4.000 K, perquè desperta i defineix bé els contorns; i llum càlida, entre 2.700 i 3.000 K, per a les capes d'ambient i accent. Barrejar per zones no és cap error: és exactament el que cal fer. El que sí que ho és, i molt, és barrejar temperatures diferents dins la mateixa capa. Dues tires de blanc diferent a la mateixa encimera canten moltíssim.
L'IRC (índex de reproducció cromàtica, de 0 a 100) mesura com de fidels es veuen els colors sota aquella llum. Per sota de 80, la verdura perd vida, la carn tira a gris i la fusta dels frontals s'apaga. En una cuina convé no baixar d'IRC 90. És la dada que més s'omet a les fitxes tècniques barates, i la que més es nota quan falta.
Com a referència de quantitat, la zona de treball es mou còmoda entre 300 i 500 lux: suficient per tallar amb precisió, lluny de l'efecte quiròfan.
La llum que viu dins del moble
La tendència més clara dels últims anys no és al sostre, sinó dins del mobiliari. Perfils integrats en prestatges, fons retroil·luminats que substitueixen la rajola, vitrines amb llum pròpia i calaixos que s'encenen sols en obrir-se mitjançant sensor. Tot amb regulació i, cada cop més, amb la possibilitat de canviar la temperatura al llarg del dia.
Té un avantatge pràctic que s'infravalora: il·luminar l'interior d'un armari profund evita el clàssic bosc de pots comprats dues vegades perquè no es veien al fons.
Cuina oberta: la llum també ordena l'espai
Quan la cuina s'obre al menjador, la il·luminació deixa de ser un tema de la cuina i passa a ser un tema de la casa. La llum és el que marca on acaba una zona i comença l'altra sense necessitat d'aixecar cap envà: una línia de LED al moble divisori, un punt sobre la barra, i l'espai queda llegit encara que sigui un de sol.
I hi ha una regla prèvia a totes les altres: mirar la llum natural abans de projectar l'artificial. Una barra al costat de la finestra no necessita gairebé res de dia i ho necessita tot de nit. Aquesta doble vida és la que obliga a circuits separats.
Cinc errors que es repeteixen
- Un sol circuit. Si tot s'encén alhora, només existeix una escena possible: la de cuinar.
- Sense regulador. És l'accessori més barat del projecte i el que més vegades se sacrifica.
- Focus encastats just damunt de l'encimera. Queden darrere de qui cuina: ombra garantida.
- Deixar-ho per al final. Les tires sota mòdul i els fons retroil·luminats necessiten previsió elèctrica abans d'enrajolar. Després, o no es posen o es veuen els cables.
- Barrejar blancs. Diferents temperatures de color convivint a la mateixa capa delaten un projecte improvisat.
Pensar la llum des del primer plànol
La il·luminació no és un complement del mobiliari: és part del mobiliari. Per això convé decidir-la quan es dibuixa la cuina, no quan ja està muntada. Sistemes com els d'Arrital integren la llum en el mateix moble —perfils en prestatges, fons lluminosos, vitrines i divisors amb LED lineal—, cosa que evita l'apedaçament posterior i deixa la instal·lació amagada on ha d'estar.
A Teknocuines, a Barcelona, plantegem el projecte d'il·luminació alhora que la distribució: quantes capes calen, què va a cada circuit, quina temperatura porta cada zona i quina previsió elèctrica cal deixar abans que arribi el rajoler. És la part del projecte que menys es veu en un plànol i la que més es nota el primer dia que cuines.
