La cuina oberta al saló continua en forma, però ja no val qualsevol obertura
Enderrocar l'envà entre la cuina i el saló porta una dècada sent gairebé sinònim de reforma moderna: més llum, sensació d'espai, poder cuinar sense perdre's la conversa del costat. Són avantatges reals, i continuen apareixent en la majoria d'encàrrecs que rebem a Teknocuines. Però alguna cosa ha canviat: la cuina oberta sense cap barrera, ni tan sols visual, conviu ara amb una versió més matisada de la mateixa idea.
No és que l'obertura total hagi passat de moda. És que, després d'anys vivint amb cuines completament integrades al saló, molta gent també n'ha après els inconvenients: l'olor de fregit que s'instal·la al sofà, el soroll de l'extractor o del rentavaixelles mentre algú veu una pel·lícula, el desordre de l'encimera a la vista de qualsevol visita. Diversos mitjans de decoració coincideixen en una cosa semblant: la pregunta ja no és cuina oberta o tancada, sinó quant i com s'obre.
Del "tot obert" al concepte semiobert
La solució que guanya terreny entre arquitectes i interioristes té un nom poc vistós però útil: "broken plan", o planta trencada. En lloc d'un buit sense res pel mig, es recorre a portes corredisses de vidre, panells mòbils o arcs que separen sense tancar del tot. El vidre deixa passar la llum i manté la sensació de continuïtat entre estances, però funciona com a barrera davant fums, olors i soroll quan cal.
A Arrital aquesta idea no és nova. En col·leccions com Ak_Project existeixen des de fa temps sistemes com Divider System o Sipario, pensats per obrir o tancar visualment una zona de la cuina sense renunciar a la connexió general de l'espai. És la mateixa lògica que ara s'estén a la relació entre cuina i saló: obrir, però amb l'opció de matisar aquesta obertura quan convé.
La part tècnica que marca la diferència: l'extracció
Gairebé totes les fonts consultades coincideixen en un punt: per molt ben resolta que estigui una cuina oberta, el seu èxit depèn en bona part de la campana extractora. Una campana amb poca potència o mal dimensionada deixa que les olors s'estenguin igual, per molt vidre o envà parcial que s'hi instal·li. La recomanació habitual és apostar per extracció amb sortida directa a l'exterior en lloc de models de recirculació, i situar el punt de cocció tan allunyat com sigui possible de la zona d'estar quan l'espai ho permet.
En les cuines amb electrodomèstics integrats en columna —forns, microones i la pròpia campana a l'alçada dels armaris— aquest problema sol estar més controlat, perquè l'extracció es planifica des del principi com a part del projecte de cuina, no com un afegit d'última hora.
Un cas real: unir cuina i saló a Barcelona
Fa poc, a Teknocuines vam treballar en una reforma a Barcelona amb exactament aquest encàrrec: convertir una cuina tancada i un saló independent en un únic espai. El mobiliari, de la col·lecció Ak_Project d'Arrital, combina un acabat laminat blanc a les columnes amb fusta en to cacau a la zona baixa, a joc amb el parquet triat per a tot l'habitatge. L'encimera i el frontal fins a sostre són de pedra sinteritzada Dekton, model Nilium, un material pensat per resistir bé la calor i l'ús diari en una zona que ara està permanentment a la vista.
El resultat no és una cuina "amagada" ni tampoc una cuina sense cap límit: és un espai que es llegeix com un de sol, però on cada zona conserva la seva funció i la seva pròpia lògica de materials.
Aleshores, obrir o no obrir la cuina?
Depèn de com es cuini en aquesta casa. Si l'ús diari és lleuger i hi ha bona ventilació, l'obertura total continua funcionant molt bé. Si es cuina diàriament amb fregits, guisats llargs o un ús intensiu, convé valorar alguna solució intermèdia: una porta corredissa de vidre, un panell tècnic o, simplement, una illa o península que marqui la transició entre cuinar i estar. A Teknocuines, el primer que fem en una reforma a Barcelona és justament això: entendre com es viu aquesta cuina abans de decidir quant s'obre.
